Stuart Rosenberg:
Quina escena m’has montat!

Com subgènere del cinema negre, el cinema carcerari ha assolit alguns títols que per dret han passat a la història del cinema. Stuart Rosenberg ha dirigit dues molt bones pel·lícules d’aquest gènere: l’estupenda Brubaker (1980), amb Robert Redford i, si em permeten, l’encara millor Cool Hand Luke (1967) amb Paul Newman, titulada a Espanya La leyenda del indomable. Dos homes i un destí (la presó) reunits per Rosenberg, encara que amb finals molt diferents.

La pel·lícula comença ambPaul Newman, totalment borratxo, destrossant parquímetres en plena nit. Després sabrem que es diu Luke Jackson i que és un heroi de guerra. Pel seu delicte acaba en un penal, castigat a treballs forçats. La vida al penal, envoltat de companys amb delictes molt més greus, és molt dura, el règim és espartà i els càstigs freqüents. Però la voluntat de Luke per seguir sentint-se lliure és molt forta, tant que resisteix i supera totes les proves, fins a l’última, sense perdre el somriure.

L’escena d’aquesta pel·lícula que ha passat a la història del cinema és la de l’aposta dels ous. Però la que a mi m’agrada és la del combat de boxa, per dir-li d’alguna manera. El líder dels presos es diu Dragline (George Kennedy), una bèstia que li treu uns quants pams a Luke. Però Luke no està disposat a respectar cap autoritat imposada, tampoc la d’un altre pres. L’enfrontament entre ambdós acaba en un improvisat combat de boxa. La resta dels presos fan un cercle, més enrere els guardians observen. És una baralla neta en la qual es respecten en tot moment.

Rosenberg no avisa. de cop “ bazinga!”

El primer que veiem és un guant que ens colpeja a la cara, és el puny de Drag que tomba d’un cop a Luke.

Just quan aquest s’aixeca del terra, un altre cop el torna a tombar. Els ‘espectadors’ no paren de cridar i victorejar. Luke intenta alguns cops, a penes res, mentre Drag el derroca una i altra vegada.

Lluiteu, lluiteu, maleïts

Des de lluny els guàrdies miren, ‘el poder’ observa com es barallen els presos, mentre ells gaudeixen de l’espectacle. Més tard em semblarà entreveure certa preocupació entre els guardes davant l’actitud de Luke, aquest noi els pot crear problemes.

Rosenberg ens situa, lògicament, del costat de Luke, veiem diversos contrapicats de Drag des del terra. Una figura imponent, amenaçadora, invencible.

De nou un altre cop i quan està a terra hi ha un pla molt expressiu en el qual en Luke observa les cadenes als peus d’un dels presos de la rotllana. Això li dóna forces per tornar-se a aixecar. Perquè mentre baralla, ell no les porta.

Que algú pari això

I segueix sent apallissat. És el meu moment favorit, la cridòria calla, les cares canvien d’expressió: ja no és divertit. Rosenberg ens mostra a nosaltres, són les nostres cares. Sentim el dolor. Hi ha un silenci respectuós.

Drag: – Rendeix-te, ja no pots més

Luke: – Hauràs de matar-me

Fins i tot Drag comença a estar incòmode. Se’l carrega a l’esquena i el diposita, gairebé amb tendresa, a terra, però Luke llança un altre cop, sense forces, com si fos de drap. Segueix dins la baralla malgrat tot. El que podria semblar ridícul, en realitat és heroic: la línia que separa les dues coses és sempre molt fina.

Dos homes entren, un surt

I quan per enèsima vegada Newman torna a aixecar-se, Drag comprèn que ha perdut. És ell qui es retira i Luke es queda amb el cos brut de terra, la cara plena de sang i trontollant, però de peu, al mig del cercle, amb la dignitat intacta. Aquí Luke s’acaba de guanyar el respecte del seu oponent i de la resta de presos.
En la realització predominen els plans mitjans i curts, lògics per a mostrar un enfrontament cos a cos i augmentar el dramatisme. Però hi ha plans generals de gran força expressiva, com aquest. Èpic.

Luke sap des del principi que l’apallissaran, però per a ell això és secundari. De vegades es presenten ocasions, tant personal com col·lectivament, en què sabem que ens donaran una pallissa. En aquestes ocasions la victòria està a enfrontar-s’hi i resistir en peu mentre es pugui, mantenir el respecte per un mateix.

Hi ha moltes maneres de guanyar una baralla. Aquesta és una.

Altres cosetes sobre la peli

Tota la pel lícula està concebuda per al lluïment de Paul Newman (els seus fans no us perdeu el muntatge final) però qui es va endur l’Oscar al millor actor de repartiment va ser George Kennedy, magnífic en el paper de Dragline. Aquest any competien amb ell actors com John Cassavetes (Doce del patíbulo) o Gene Hackman (Bonnie & Clyde).

El director, Stuart Rosenberg, venia del món de la televisió. Abans d’iniciar-se en el cinema havia dirigit diferents episodis de sèries com The Untouchables, Alfred Hitchcock Presents o The Twilight Zone. Anys més tard, el 1980, dirigiria un altre memorable drama carcerari, Brubaker, aquest cop amb Robert Redford com a protagonista. També va dirigir un dels clàssics moderns del terror, The Amtyville Horror, en el 1979.

L’escena més recordada de La Leyenda del indomable és, sens dubte, la dels ous. Newman s’aposta que és capaç d’empassar-se 50 ous durs en una hora.“Per què 50 i no 35?”, li pregunta Drag, “Perquè m’ha semblat un nombre més rodó”, respon Luke. Per aquesta escena es va aprofitar l’habilitat de l’actor que tenia per inflar la seva panxa, donant-li més realisme. Al final guanya l’aposta i queda tombat en una taula, composant una imatge de Crist crucificat. Personalment crec que aquí se li va una mica a Rosenberg.

Davant d'aquest pla, a un servidor només se li acut una cosa: gràcies Rosenberg.

Una altra de les escenes que passa a la història del cinema, aquesta entre les més ‘calentes’, és la que protagonitza Joy Harmon, que ‘armada’ amb una galleda, una mànega i una esponja renta un cotxe de la manera més sensual que s’hagi pogut fer mai, posant als presos que treballen enfront d’ella cardíacs perduts. Una escena que després hem vist moltes vegades en altres pel·lícules o anuncis. Aquest seria el punt culminant de la carrera de Harmon. Abans havia treballat de model i actriu a pel·lícules de segona, poc després deCool Hand Luke es casa, fa alguna petita aparició en televisió i després es retira. Van ser els seus 4 minuts de glòria. Només quatre, però han passat a la història del cinema; tampoc està malament, no?